Les faules són un recurs literari molt útil per treballar amb els alumnes. El format breu i els personatges fan que els infants es motivin molt amb la història. Alhora és un recurs que transmet un ensenyament, uns valors morals i permet fer una reflexió ètica.

En aquest article descobriràs un ampli recull de faules per treballar amb els  infants valors fonamentals com  l’amistat, la cooperació, la solidaritat, l’honradesa, la generositat…

El recull de faules pot ser útil per treballar amb infants de les diferents etapes educatives. Cal que escullis les faules tenint en compte les edats dels teus alumnes i els valor que vulguis treballar.

A partir de les faules pots fer un treball interdisciplinar englobant diferents àrees: les llengües, la plàstica, l’educació en valors…

En aquest article trobaràs les faules agrupades pels valors que s’hi treballen. Espero que el recull et sigui útil 😉

Vols descobrir més faules?

A Docents.cat trobaràs un recull de 123 Faules d’Isop per treballar els valors. Descobriràs:

• Quins avantatges aporta treballar les faules a l’aula.
• Com podem treballar les faules a l’aula. Propostes didàctiques.
• Quines característiques tenen les faules com a gènere.
• Qui va ser Isop.

Recull de faules d’Isop

Descobreix el recull de faules:

L’AMISTAT

• Les dues amigues

Dos estruços, de terres llunyanes, es varen fer amigues i no podien viure una sense l’altra, fins que un dia una petita discussió entre les dues va posar a prova la seva bonica amistat:
– Avui jugarem al que jo vulgui – va dir una d’elles, mentre que l’altra va replicar:
– T’equivoques, això ho decidiré només jo.
Les dues es varen entossudir en els seus capritxos i varen acabar enfadades; fins que un dia es varen reconciliar i varen fer les paus, una d’elles va manifestar:
– Deixem els jocs per avui. És necessari que trobem una altra sortida.
Així, dialogant, es varen posar d’acord: cada una, alternant-se, indicaria el joc del dia.
Des de llavors, no hi va haver més baralles i varen conservar la seva amistat tota la vida.

Parlant tranquil·lament es pot arribar a acords, on les dues persones que discuteixen hi surtin guanyant. Les amistats verdaderes sobreviuen a tots els malentesos i diferències que puguin sorgir.

• Els viatgers i l’ós

Dos amics anaven junts per un camí quan veieren sortir un ós enorme que llançava terribles rugits.
– Socors! Auxili! – van cridar.
El més prim de seguida es va enfilar a les branques d’un arbre buscant refugi. Però el seu amic, massa gras, no va poder fer el mateix.
– Dóna’m la mà i puja’m! – va suplicar – Corre! Afanya’t!
– No puc! – va replicar el més prim mentre pujava cada cop més amunt – Si ajudo a algú tan gras com tu, corro el risc de caure … i no vull que l’ós em devori!
La temible fera guanyava terreny poc a poc. De la seva boca en sortien rugits temibles, i cada vegada s’anaven apropant més a l’homenet gras. Però de sobte, es va deixar caure a terra. “He sentit a dir que un ós mai ataca a un cadàver” – es va dir per a ell el viatger – “Em faré el mort”.
Immòbil, es va fer el mort, mentre l’ós l’anava ensumant. Després l’animal se’n va anar, realment convençut que l’home estava mort.
Quan l’ós se n’havia anat, l’altre viatger va baixar de l’arbre i li va dir al seu amic:
– Has tingut molta sort! Te n’has escapat pels pèls! Em pregunto per què se n’haurà anat l’ós. Fins i tot m’ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a l’orella! – va dir – Que t’ha dit?
– L’ós m’ha recomanat que no torni a viatjar, d’ara endavant, amb algú que només pensa en sí mateix i que no ofereix ajuda quan la teva vida està en perill. És en els moments difícils quan es reconeix als veritables amics – Amb aquestes paraules l’home va seguir el seu camí sol.

És en els moments difícils quan es reconeix als veritables amics. Els bons amics s’ajuden en moments bons i dolents. En malaltia i presó coneixeràs ton companyó.

LA COOPERACIÓ

• El lleó i els tres bous

Pasturaven junts tres bous tranquil·lament en un prat. Un lleó afamat se’ls mirava de lluny amb intenció de devorar-los. Però el fet d’estar els tres junts impedien al lleó que els pogués atacar, ja que iniciar una lluita contra els tres bous el situava en desavantatge i podria ser perillós.
Llavors el lleó va pensar que li caldria utilitzar l’astúcia si aquell banquet tan suculent volia menjar.
Es va acostar als bous i pèrfides mentides va anar provocant que els bous s’anessin enfadant i separant entre ells.
En aconseguir separar-los els va poder atacar i devorar-los un a un.

Si permets que desfacin la teva amistat amb els teus amics, més fàcil serà que et puguin fer mal.

• Els fills desunits del pagès

Els fills d’un pagès vivien contínuament en discòrdia i desunió. Sempre es barallaven i discutien per qualsevol cosa.
El pagès estava tip de dir als seus fills que aquest comportament no els era favorable, però sense èxit aconseguia canviar el comportament dels seus fills.
Un dia va decidir que els donaria una lliçó. Va demanar als seus fills que els portessin uns fins llistons de fusta que tenien a la granja. Quan els fills li van portar els va ajuntar tots en un grapat i els va demanar que els trenquessin per la meitat.
Els fills van fer servir tota la seva força però no van poder trencar els llistons.
Llavors va desfer el manyoc de llistons i en donà un a cada un. Els fills amb facilitat veieren com els podien trencar.
El pagès els digué:
– Ara ho veieu- va dir el pare- Si esteu units, sereu invencibles davant dels vostres enemics; però estant dividits podeu ser vençuts un a un amb molta facilitat.

És important que mai oblidem que en la unió és on es troba la fortalesa.

LA SOLIDARITAT

• El lleó i el ratolí

Un dia, dos ratolins estaven jugant alegrement en un descampat. En aquell mateix descampat, a l’ombra d’un arbre, hi havia un lleó intentant fer la migdiada, però els ratolins eren tan escandalosos que no s’aconseguia adormir.
Però en un dels seus jocs, els ratolins van passar per sobre del lleó. El lleó, enfadat ja per no poder dormir, es va enutjar encara més per aquella manca de respecte que li mostraven els ratolins.
I aixecant-se de cop, va aconseguir acorralar-ne un mentre l’altre fugia espaordit. El lleó va agafar el ratolí que havia acorralat i, per sorpresa seva, el ratolí li va parlar:
– Lleó, si em perdones la vida, et serviré sempre que necessitis la meva ajuda.
El lleó primer es va quedar perplex, però ràpidament va esclatar a riure!
– Tu! Un petit i minúscul ratolí oferint-me ajuda a mi! El rei de la selva!… Au! Vés, vés!
I de tanta gràcia que li va fer, el va deixar anar.
Al cap d’un temps, el mateix lleó anava despistat per la selva quan va caure en un parany posat per un caçador. Va quedar penjat en un arbre dins d’una xarxa i, per molt que ho intentava, no podia escapar i cada vegada rugia més fort de ràbia, tant, que tota la selva tremolava.
El ratolí va sentir els rugits i ràpidament va acudir on era el lleó per a complir la seva promesa. Però el rei de la selva seguia desconfiant d’un petit ratolí.
No obstant això, el ratolí, sense dilació, es va enfilar fins on era el lleó i va començar a rosegar la xarxa. I va rosegar i rosegar fins que la xarxa es va trencar i va alliberar el lleó.
I el lleó va donar les gràcies al ratolí, que a més estava molt satisfet per haver-li estat útil.

Mai menyspreïs les promeses que et puguin fer les altres persones, quan sigui el moment et podran ser molt útils. No jutgis per les aparences, si ajudes als altres, t’ajudaran a tu quan ho necessitis.

• El colom i la formiga

Obligada per la set, una formiga va baixar a un brollador i, arrossegada pel corrent, va caure a dins estant a punt d’ofegar-se.
Un colom veient que la formiga es trobava en una situació d’emergència, va baixar d’un arbre amb un branquilló i el va llençar al corrent, la formiga va poder pujar-hi al damunt i es va salvar.
Mentrestant, un caçador d’ocells es va avançar amb la seva arma preparada per caçar el colom. Ho va veure la formiga i el va picar en el taló, fent que el caçador deixés anar l’arma. Va aprofitar aquell moment el colom per aixecar el vol.

Sempre correspon de la millor manera els favors que rebis. Cal que siguem agraïts.

LA PRUDÈNCIA

• Les granotes del pantà sec

Expliquen que vivien dues granotes en un bell pantà. Tot d’una va arribar l’estiu i tot el pantà es va assecar. Llavors totes dues van decidir sortir d’allà per buscar un altre lloc on tenir aigua.
Durant la recerca, en el camí, van trobar un profund pou ple d’aigua. En veure-ho, una d’elles li va dir a l’altra:
– Amiga, baixem a aquest pou! Està ple d’aigua!
L’altra li va contestar:
-Podríem, però què passaria si s’assequés l’aigua d’aquest pou? Com pujarem després?

Siguem cauts abans d’emprendre una acció, analitzem bé i pensem en les conseqüències que poden portar aquesta acció. Allò temptador ens pot portar desgracies, cal anar amb compte.

• La guineu i el lleó vell

Un vell lleó, incapaç d’obtenir amb la seva força menjar, va decidir fer-ho utilitzant la seva astúcia. Per aconseguir-ho va dirigir-se a una cova i es va estirar a terra, gemegant i fingint que estava malalt. D’aquesta manera, quan els altres animals venien a fer-li una visita, els atrapava immediatament per menjar-se’ls.
L’havien anat a veure forces animals i tots havien mort a les seves urpes. Quan la guineu, esbrinà quin era el seu propòsit, també el va anar a veure, va quedar-se a una distància prudent de la cova, i li va preguntar al lleó com es trobava de salut.
– Per què no vols entrar a la cova guineu? – va demanar-li el lleó.
– De bon grat entraria –respongué la guineu- Si no veiés totes les petjades dels animals que han entrat i no han tornat a sortir.

Sempre adverteix a temps els indicis del perill i així evitaràs que et faci mal. Val més ser prudent i no deixar-se entabanar.

L’ACCEPTACIÓ D’UN MATEIX/A

• El mico i el camell

En una reunió d’animals es va aixecar el mico i va començar a ballar; amb el seu cos àgil i petit, es va guanyar la simpatia de tots els assistents, i va aconseguir molts aplaudiments per la seva destresa.
Llavors, el camell, envejós per l’èxit del mico, va voler guanyar-se els mateixos elogis. Es va aixecar pesadament i es va posar a ballar, però ballava tan malament, que va obtenir l’efecte contrari, i els altres animals varen trobar que feia el ridícul. Tots es varen cansar aviat de l’espectacle, i en comptes d’aplaudir-lo el varen fer fora de males maneres.

Buscar la popularitat és la manera més ràpida de perdre amics.

• El cérvol vanitós

Un cérvol que corria per un bosc va topar-se amb un rierol que resseguia el camí. L’aigua d’aquest rierol era tan neta i cristal·lina que reflectia amb gran esplendor la imatge del cérvol, que es va quedar aturat admirant-se. Va posar especial atenció en les seves banyes.
– Quines banyes més boniques que tinc. Mira-les que grans i magnífiques, segur que tothom m’admira!
I es va mirar una mica més avall, fins que es va veure les potes, que eren força primes.
– I quines potes més primes que tinc, no queden gaire bé. Una llàstima que les potes desmereixin un cérvol tan ben plantat com jo.
I així continua mirant-se la cornamenta i intentant pensar que no tenia aquelles ridícules potes.
De sobte, la veu d’uns caçadors i els seus gossos va arribar a les seves orelles.
Ja sabeu que és molt perillós per un cérvol quedar-se bocabadat a qualsevol lloc i sobretot al costat d’un riu o d’un llac, ja que és on són més visibles pels caçadors que allí estan, esperant les seves preses, amagats darrere els arbres.
El cérvol va girar cua i corrents cap al bosc!, per tal d’amagar-se. Corre i corre, i cada cop entrava en la part més frondosa on els caçadors no el podrien seguir. Ell també tenia grans dificultats per entrar-hi perquè la seva gran cornamenta era un greu impediment.
Quan cregué que el perill havia passat i no sentí més als gossos que el perseguien s’aturà per descansar, ja que havia corregut fins al límit.
– I pensar que m’he avergonyit de vosaltres estimades potetes meves que m’heu salvat la vida i que estava tan ufanós de la meva magnífica cornamenta que quasi no em deixa amagar dels meus perseguidors.
I des d’aleshores el cérvol no s’aturà al llac més que el temps necessari per veure aigua. Es mirava les seves potetes amb alegria i portava la seva cornamenta amb dignitat.

És important que no infravalorarem les nostres qualitats, per petites i insignificants que ens puguin semblar, ja que a vegades, per sorpresa nostra, aquestes qualitats ens poden ser molt útils a la vida.

LA CONVIVÈNCIA

• El gripau i la rosa

Una vegada hi havia una rosa vermella molt i molt bella; era la rosa més bella del jardí. No obstant això, s’adonava que la gent la veia des de lluny.
Un dia es va adonar que al costat d’ella sempre hi havia un gripau gran i fosc i que era per això que ningú s’acostava a veure-la de prop. Indignada li ordenà al gripau que se n’anés immediatament; el gripau molt obedient va dir:
– Està bé, si així ho vols.
Poc temps després el gripau passava per on estava la rosa i es va sorprendre en veure-la totalment marcida, sense fulles i sense pètals. I li va preguntar:
– Què et passa?
La rosa contestà:
– És que des que te’n vas anar, les formigues m’han menjat dia a dia, i mai he pogut tornar a ser igual. El gripau contestà:
– Doncs clar, quan jo estava aquí em menjava aquestes formigues i per això sempre eres la més bella del jardí.

És important que aprenguem a conviure i valorar les persones que ens envolten, ja que aquestes segur que ens aporten alguna cosa.

• Els galls i la perdiu

Un home que tenia dos galls va comprar una perdiu domèstica i la va portar al corral, juntament amb els galls.
Els galls cada dia l’atacaven i la perseguien. La perdiu creia que la tractaven així perquè era de diferent espècie i se sentia humiliada.
Però dies més tard, la perdiu va veure com els galls es barallaven entre ells. Cada vegada que es barallaven acabaven amb el cos recobert de sang.
Llavors la perdiu va pensar:
Ja no em queixo tant que els galls no em tractin bé, doncs he vist que ni entre ells mateixos estan en pau.

Si arribes a una comunitat on els veïns no viuen en pau, estigues segur/a que tampoc et deixaran viure en pau a tu.

APRENDRE A VALORAR EL QUE TENIM

• El ratolí de camp i el ratolí de ciutat

Un ratolí de ciutat va anar a veure un altre ratolí amic seu que vivia al camp. Per sopar, el ratolí de camp li va servir un plat de blat i civada. El ratolí de ciutat, sorprès per l’austeritat d’aquelles menges, va dir:
– Has de reconèixer, amic, que menges com les formigues. Mira’m a mi… Estic gros i refet gràcies a l’exquisidesa dels meus àpats. Si véns a casa meva menjaràs de tot i viuràs com un rei.
El ratolí de camp va acceptar la invitació del seu amic i van marxar tots dos cap a la ciutat. El ratolí de ciutat va presentar una taula plena de llegums, blat, dàtils, mel, formatge i tota mena de fruites al seu amic. El ratolí de camp no se’n sabia avenir i va començar a envejar la vida regalada del seu amic. Quan estaven preparats per fer un gran tiberi va aparèixer un home que els va descobrir i es va enfurismar com un diable. Els dos ratolins es van haver d’amagar i estaven tan atemorits que no deixaven de tremolar com dues fulles. Aleshores el ratolí de camp, aguantant-se la gana, va dir al seu amic:
– Gaudeix tu, amic, de tot aquest menjar tan saborós que jo me’n torno al camp; continuaré menjant blat i civada però tindré la seguretat d’una vida tranquil·la.

A vegades és millor el que coneixem que allò que és desconegut. Si tenir moltes coses, no et permet viure una vida tranquil.la, és millor no tenir-ne tantes.

• La lletera

Caminava ben alegre la lletera cap al mercat. Amb pas viu i llarg, lleugera i senzilla, portava damunt del seu cap una gerra de llet, ben posada al capdamunt el coixinet, i d’aquesta manera pensava arribar sense cap problema al poble.
La lletera era realment feliç i com més s’atansava al poble més gran era la seva felicitat perquè anava rumiant i imaginant que en faria de la llet i quins beneficis en podria treure pel futur.
Els seus comptes imaginaris eren els següents:
De seguida que arribi al mercat trobaré un bon comprador per la meva llet, me la pagarà molt i molt bé doncs la llet és molt fresca i bona.
Amb aquests diners compraré un gran cistell d’ous frescos.
D’aquests ous en faré tres pollades; tot anirà bé. És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em quedaran prou pollastres a l’estiu per poder-los dur a mercat i vendre’ls a bon preu.
Amb els diners que obtindré de la venda dels pollastres comprar un porcellet petitet i rosadet. Ja me n’encarregaré d’engreixar-lo. Creixerà i s’engreixarà molt perquè l’alimentaré amb glans i castanyes. Serà un porc molt gran amb una panxa que s’arrossegarà per terra. El duré a mercat i en vendre’l, em donarà molt bons diners.
Amb aquests diners podré comprar una bona vaca amb el seu vedell. Ja me l’imagino fent saltirons al voltant de la casa i enmig del ramat. En dir això, la lletera va fer un salt plena de goig. I de sobte la gerra li va caure, es va trencar i es va vessar tota la llet.
Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! Totes les seves il·lusions van desaparèixer en un no res. Si no hi havia llet, ja no hi hauria res de res.
La lletera va quedar-se mirant amb ulls afligits com la seva fortuna havia anat en orris, amb la gerra trencada i la llet escampada per terra.

A vegades l’ambició ens fa oblidar que l’important és viure i gaudir el present. No t’il·lusionis amb el que encara no tens. No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat.

L’ESFORÇ

• La llebre i la tortuga

Cert dia una llebre se’n reia de les potes curtes i de la lentitud en caminar d’una tortuga. Però aquesta rient, va replicar-li:
– Pot que ser que siguis veloç com el vent, però jo et guanyaria en una competició.
I la llebre, totalment segura que guanyaria, va acceptar el repte, i varen proposar a la guineu que assenyalés el camí i la meta.
Va arribar el dia de la cursa, varen sortir les dues alhora. La tortuga mai va deixar de caminar i a poc a poc però constant, avançava tranquil·la fins a la meta. En canvi la llebre, que a estones s’aturava a descansar pel camí, es va quedar adormida.
Quan es va despertar, va moure’s el més ràpid que va poder, i va veure com la tortuga arribava la primera a la meta i obtenia la victòria.

Per arribar a una fita val més tenacitat i constància que no pas velocitat. No s’ha de menysprear el contrari. Fent camí s’arriba a la fi.

• El llaurador i els seus fills

Un ancià llaurador tenia dos fills que, tot i ser molt bondadosos, no eren massa treballadors, ja que tot sovint s’oblidaven de les seves obligacions i es distreien amb qualsevol cosa.
Un bon dia el seu pare, que s’havia posat molt malalt, els va reunir i, en to solemne però ple de dolçor els va dir:
– Fills meus, d’aquí molt poc temps em moriré … Vull que sapigueu que tot el que us puc deixar en herència és la granja i les terres. Desitjo que continueu cultivant-les com jo he fet fins ara, perquè a molt poca profunditat hi ha un immens tresor amagat.
Pocs dies després, tal com els havia dit, l’ancià va morir.
Els seus fills van estar tristos i abatuts durant molt temps, però no els va quedar més remei que posar-se a treballar.
Llavors van recordar el que els havia dit el seu pare sobre el tresor amagat i, creient que es tractava de diners o joies enterrades temps enrere, van començar a cavar la terra pam a pam.
Amb l’estímul de la fortuna que havien de descobrir, s’estaven cada dia treballant sense parar de sol a sol.
Mai s’havien esforçat tant com fins aleshores. Estaven sempre amb l’aixada a la mà i ni tan sols descansaven quan el sol es ponia.
Després d’uns quants mesos de fatigues i de remoure tota la terra dels camps els dos germans no van trobar cap tresor, però la terra, perfectament remoguda, els va donar una collita molt abundant, que fou la justa recompensa pel seu esforç.
I llavors van saber que el seu pare els havia donat una bona lliçó, dient-los que en la terra hi havia un tresor amagat, ells van imaginar joies i diners i en aquell moment van saber que el tresor era la mateixa terra que ben treballada els donaria tot allò que haguessin de menester.

El millor tresor sempre el trobaràs amb l’esforç. Si t’esforces aconseguiràs grans coses.

APRENDRE A RESPECTAR ALS ALTRES

• Els joves i les granotes

Un grup de joves estava jugant a la vora d’un estany, els joves van veure un grup de granotes a l’aigua i els van començar a llençar pedres.
N’havien matat a vàries, quan una de les granotes, traient el cap va cridar:
– Si us plau, pareu nois, que el que per vosaltres és diversió, per nosaltres és mort i tristesa.

Abans d’iniciar una acció que creguis que et beneficia, mira primer que no perjudiqui als altres.

APRENDRE DELS ERRORS

• El llop i el gos adormit

Gaudia un gos d’un merescut descans a la porta de casa seva, quan de sobte un llop veloç es va llançar a sobre d’ell amb clares intencions de devorar-lo. Per intentar deslliurar-se de tan negre destí, el gos va suplicar amb totes les seves forces que l’escoltés, encara que només fos una sola vegada, abans que el llop complís els seus desitjos. El gos li va dir:
– Entenc que vulguis saciar la teva fam -va començar dient el gos- però d’un sac d’ossos com jo, el teu estómac no trigarà a tornar a sentir-se buit; si en veritat vols donar-te un bon festí, espera a què els meus amos celebrin les seves noces i segur que em trobes molt més desitjable.
Tan convincent era el seu argument, que el llop va pensar que no era mala idea i que a més, el gos semblava molt sincer. Portat per la golafreria, es va deixar convèncer i va acceptar el tracte.
– Està bé! Esperaré que passi el dia del casament i a la tarda a aquesta hora vindré per tu.
– Perfecte, amic llop! Aquí al portal em trobaràs!
Va arribar el dia de la festa i per descomptat el gos, molt estimat per tota la família, va participar en el dinar nupcial.
Quan el convit va acabar, estava tan esgotat que no tenia forces més que per a dormir una estona i descansar, però sabent que el llop apareixeria per allà, va decidir no baixar al portal a dormir sinó dormir a la fresca a l’àmpit de la finestra.
Més tard va arribar el llop per reclamar el que tant de temps havia estat esperant.
– Eh, gos flac! Què fas aquí dalt? Baixa per complir el nostre acord!
– Ai, llop, vas perdre la teva oportunitat! No seré jo qui torni a gaudir de les meves llargues migdiades al portal. A partir d’ara, passaré les tardes ajagut a la finestra, contemplant les copes dels arbres i escoltant el cant dels ocellets. Aprendre dels errors és de savis!
I dit això, es va arraulir tranquil i el llop se’n va anar amb el cap cot per haver estat tan estúpid i confiat.

Cal aprendre dels errors que moltes vegades cometem. Fins i tot de les coses negatives que vivim podem extreure ensenyaments positius i útils per al futur.

LA SINCERITAT

• El pastor mentider

Vet aquí que una vegada hi havia un petit pastor que es passava molt de temps vigilant les seves ovelles i, com que a vegades s’avorria veient-les pasturar, molts cops s’empescava coses per a divertir-se.
Un dia, va decidir que seria una bona pensada divertir-se prenent el pèl a la gent del poble que hi havia per allà a la vora. S’hi va acostar i va començar a cridar:
– Socors! El llop! Que ve el llop!
Els vilatans van agafar el que tenien a mà i corrents van anar a ajudar el pobre pastor que demanava auxili, però quan van arribar allà, es van adonar que tot havia estat una broma pesada del pastor. I es van enfadar, i molt!
Quan els vilatans ja se n’anaven, al pastor li va fer tanta gràcia la broma que va pensar a repetir-la. I quan els vilatans ja eren prou lluny, va tornar a cridar:
– Socors! El llop! Que ve el llop!
Els vilatans, en tornar-lo a sentir, van començar a córrer un altre cop cap on era el noi per auxiliar-lo, pensant que, aquesta vegada si, s’havia presentat el llop i realment necessitava la seva ajuda.
Però en arribar on era el pastor, van veure’l per terra, rient de veure als vilatans córrer armats amb el que van trobar.
Els vilatans, aquest cop es van enfadar encara més, i se’n van anar.
L’endemà, el pastor va tornar a pasturar amb les ovelles al mateix camp. Encara reia quan recordava córrer als vilatans. Però no havia pensat en la possibilitat que un dia el llop s’acostés realment al ramat.
I justament va ser aquell mateix dia que va veure acostar-se el llop. La por li va envair el cos. En veure que s’acostava cada cop més, va començar a cridar:
– Socors! El llop! Que ve el llop! Que se’m menjarà totes les ovelles! Auxili!
Però els vilatans, pensant en el que havia passat el dia anterior, no li van fer gens de cas.
El pastor va veure com el llop ja estava a punt de llançar-se sobre les seves ovelles, i cridava cada cop més desesperat!
– Socors! El llop! El llop! – però els vilatans van continuar sense fer-l’hi cas.
I va ser així com va veure, impotent, com el llop es llançava sobre les seves ovelles, ferint-ne unes quantes i enduent-se’n una per menjar.

Al mentider mai ningú el creu, fins i tot quan diu la veritat. Cal que diguem sempre la veritat.

• Les gallines i la mostela

La mostela per la seva naturalesa és un animal carnívor, d’hàbits nocturns. Les seves incursions als galliners l’han fet gairebé tan coneguda com les guineus pel que fa a depredador.
Un dia una mostela va ser informada que en un corral hi havia unes gallines malaltes. Decidida es va vestir de metge i es va encaminar cap al corral.
La molt astuta va aprofitar un descans del granger per entrar al galliner i amb els instruments mèdics a la mà, va començar a dir:
– Molt bones tardes senyores- va saludar amablement a les gallines- M’han comentat que algunes de vosaltres esteu malaltes. Com que sóc metge he vingut a ajudar-vos a millorar la vostra salut.
Però les gallines ja havien reconegut a la mostela tot i la disfressa de metge i el maletí. Li van respondre elles:
– Que com ens trobem? Molt bé si tu marxes! Li van respondre les gallines tancant-li la porta a la cara.

Cal que siguem prudents i descobrim aquells que ens volen enganyar i fer mal. Només així ens podrem protegir dels mentiders.

LA GANDULERIA

• La cigala i la formiga

Que feliç que era la cigala a l’estiu! El sol lluïa, les flors desprenien el seu aroma embriagador i la cigala cantava i cantava. El futur no li preocupava el més mínim: El cel era tan blau sobre el seu cap i les seves cançons tan alegres … Però l’estiu no és etern.
Un trist matí, la senyora cigala es va despertar per un fred intens; les fulles dels arbres s’havien tornat grogues, una pluja gelada queia del cel gris i la boira li entumia les potes.
– Què serà de mi? Aquest hivern cruel durarà molt de temps i em moriré de gana i de fred – s’anava dient ella mateixa.
– I perquè no li puc demanar ajuda a la meva veïna la formiga? Va pensar dintre seu.
– Potser vaig tenir temps durant l’estiu d’emmagatzemar provisions i construir-me un refugi? – Doncs és clar que no! – va dir tota convençuda- havia de cantar. Però els meus càntics ara no m’alimentaran.
I amb el cor bategant-li a tota velocitat, va trucar a la porta de la formiga.
– Què vols? – Va preguntar la formiga quan va veure a la cigala davant la seva porta.
El camp estava cobert per una espessa capa de neu i la cigala contemplava amb enveja la confortable llar de la seva veïna. Traient-se de sobre la neu que gelava el seu pobre cos, va dir llastimosament:
– Tinc gana i … i … estic morta de fred …
I la formiga va contestar:
– I a mi què m’expliques? Què feies al llarg de l’estiu, quan es poden trobar els aliments per a totes bandes i és possible construir una casa?
– Jo? Cantava i cantava tot el dia – va respondre la cigala tota orgullosa.
– I què? – va preguntar la formiga.
– Doncs … res … – va murmurar la cigala.
– Cantaves? Doncs, per què no proves ara de ballar?
I amb aquesta dura resposta, la formiga va tancar la porta, negant a la desafortunada cigala el seu refugi de calor i benestar.

Aquesta faula ens explica que cal ser previsors, pensar en el futur i treballar de valent quan és necessari, per poder després estar tranquils. “El que puguis fer avui, no ho deixis per a demà.”

• El mercader de sal i l’ase

Va portar un mercader al seu ase a la costa per comprar sal. En el camí de tornada al seu poble passaven per un riu, en el qual, l’ase va relliscar mullant la seva càrrega. Quan es va aixecar va sentir alleujat el seu pes considerablement, ja que una part de la sal s’havia diluït.
Va retornar el mercader de nou a la costa i va carregar més sal que la vegada anterior. Quan van arribar una altra vegada al riu, l’ase expressament es va llençar en el mateix clot en què havia caigut anteriorment, i aixecant-se de nou amb molt menys pes, s’enorgullia triomfalment d’haver aconseguit el que buscava.
El mercader va descobrir les intencions de l’ase i per tercera vegada van tornar a la costa, on aquest cop va comprar una càrrega d’esponges en comptes de sal. I l’ase, tractant de jugar de nou al mateix, es va llençar al clot del riu, però aquesta vegada les esponges es van omplir d’aigua i van augmentar terriblement el seu pes. I així el truc li va rebotar a l’ase, havent de carregar ara a la seva esquena més del doble de pes.

Tractar d’evitar les obligacions fent trucs, només ens fa mal a nosaltres mateixos, les trampes perjudiquen al trampós.

LAVARÍCIA

• L’oca dels ous d’or

Una vegada hi havia un granger molt pobre que acollia a totes les criatures que anaven a parar a les seves terres. Un dia va veure que, entre les seves aus, havia aparegut una oca nova i estranya. L’endemà al matí, quan ell i la seva dona li van anar a donar menjar, es van quedar glaçats en descobrir un ou daurat i lluent al seu niu de palla.
Durant mesos, l’oca va pondre un ou d’or cada dia, i el granger i la seva dona beneïen la sort que havien tingut amb aquella oca. La parella va començar a viure al dia i a mandrejar. Menjaven allò que els venia de gust i es concedien tots els capricis que els passava pel cap. Però, tot i que eren més rics del que mai havien somiat, no acabaven d’estar satisfets.
– Amb un ou d’or al dia no n’hi ha prou –es queixaven el granger.
– Ja ho tinc! –va exclamar  la grangera- Si amb el que menja pon un ou d’or cada dia, si li donem per menjar el doble de gra, potser pondrà dos ous cada dia.
Dit i fet, des d’aquell dia, la senyora donava a la gallina el doble ració de menjar.
Així que l’oca va començar a engreixar-se, tan grassa es va posar que no va poder pondre cap més ou.

Qui busca per avarícia posseir més del que es té, pot arribar a perdre tot el que es posseeix.

• El nen i els dolços

Hi havia un nen molt llaminer que sempre estava desitjant menjar dolços. La seva mare guardava un recipient ple de caramels a la part alta d’una prestatgeria de la cuina i de tant en tant n’hi donava un, però els dosificava perquè sabia que no eren molt saludables per les seves dents.
El noi es moria de ganes d’agafar el recipient de caramels, així que un dia que la seva mare no era a casa, va acostar una cadira a la paret i hi va pujar per agafar el pot de vidre que tant anhelava.
Va col·locar el pot sobre la taula i va ficar amb facilitat la mà al forat. Volia agafar els màxims caramels possibles! Va agafar un gran grapat, però quan va intentar treure la mà, se li va quedar encallada al coll del recipient.
– Oh, no pot ser! La meva mà s’ha quedat atrapada dins del pot dels dolços!
Va fer tanta força cap a fora que la mà se li va posar vermella com un tomàquet. Res, era impossible, no podia treure la mà.
Desesperat, es va llençar a terra i va començar a plorar amargament. La mà seguia dins el pot i per si no n’hi hagués prou, la seva mare estava a punt de tornar.
Un amic que passejava prop de la casa, va escoltar els plors de la criatura a través de la finestra. Com que la porta estava oberta, va entrar sense ser convidat.
– Hola! Què et passa? T’he sentit des del carrer- va dir al nen.
– Mira quina desgràcia! No puc treure la mà del pot dels caramels i jo me’ls vull menjar tots!
L’amic va somriure i va tenir molt clar què dir-li en aquest moment de frustració.
– La solució és més fàcil del que tu et penses. Deixa anar alguns caramels del puny i conforma’t només amb la meitat. Tindràs caramels de sobres i podràs treure la mà del coll del recipient.
El nen així ho va fer. Es va desprendre de la meitat dels caramels i la seva mà va sortir amb facilitat. Es va eixugar les llàgrimes i quan li va passar el disgust, va compartir els dolços amb el seu amic.

De vegades ens entestem a tenir més del necessari i això ens porta problemes. Cal ser sensat i moderat en tots els aspectes de la vida.

L’AMBICIÓ

• El lleó apressat pel pagès

Un lleó desorientat, sense saber què feia, es va posar dins la quadra d’un pagès. El pagès en veure un animal tan formidable dins la seva propietat, va tancar la porta per apressar-lo i es va allunyar molt content de la seva adquisició.
El lleó, en comprovar que no podia sortir, va començar a atacar tots els animals que es trobaven a la quadra.
En sentir el terrible soroll que provenia de la quadra, el pagès va córrer fins a la quadra i va obrir la porta per alliberar la fera que ell havia apressat.
En obrir la porta, el lleó va sortir corrent fugint corrent cap a la malesa. Quan el pagès va veure que el lleó ja era lluny va mirar dins la quadra i es va posar a plorar amb amargura.
En descobrir la seva dona el que havia passat, li va dir:
– T’ho tens ben guanyat, perquè has volgut fer presonera una fera que més aviat hauries d’haver volgut que estigués lluny!
El pagès es quedà completament quiet i en silenci, escoltant atentament el que li deia la seva preocupada i indignada esposa.

Per voler aconseguir més del que tenim correm el risc de perdre-ho tot. Abans d’actuar cal pensar en les conseqüències que poden tenir els nostres actes.

EL FET D’APARENTAR

• Les guineus a la riba del riu meandre

Es varen reunir un dia les guineus a la riba del riu Meandre, per tal de beure aigua i calmar la seva set; però el riu estava molt turbulent i, tot i que s’animaven les unes a les altres, cap d’elles s’atrevia a entrar al riu.
Al final, una d’elles va parlar i, volent humiliar a les altres, burlant-se’n de la seva covardia i presumint de ser ella la més valenta, va saltar a l’aigua de forma atrevida i imprudent.
Però el corrent que era molt fort la va arrossegar fins al centre del riu, mentre les companyes, seguint-la des de la riba li cridaven:
– No ens deixis germana! Torna i digues com podem beure aigua sense córrer cap risc!
Però la imprudent, arrossegada sense remei per l’aigua, i tractant d’ocultar la seva por, va contestar:
– Ara duc un missatge cap a Milet, quan torni us ensenyaré com fer-ho.

Les persones que fanfarronegen sempre estan a prop del perill.

L’ENVEJA

• El gos i el seu reflex en el riu

Un dia un gos es dirigia cap a casa seva subjectant fortament amb les dents un gran tros de carn. Com que havia de travessar un rierol que fluïa ràpidament, va passar per damunt d’un tronc d’arbre que feia de pont.
Quan era a la meitat del tronc, va mirar l’aigua i va veure un altre gos que portava un altre tros de carn.
– Mmmm, m’agradaria menjar-me també aquest tall -va dir el gos en veu baixa.
Sense pensar-s’ho gens ni mica, va obrir la boca i va atacar el seu rival. Però la cobdícia del pobre gos no es va veure recompensada, el que havia vist era ell mateix reflectit a l’aigua, i el corrent del rierol havia arrossegat la carn que ell havia deixat caure.
El gos es va dir:
– Fa tan sols uns minuts tenia carn suficient per més d’un dia, i ara no en tinc gens -es va dir el gos, i se’n va anar a cercar, de nou, menjar.

Mai envegis el bé aliè, ja que pots perdre el que ja has adquirit amb el teu esforç.

EL FET DE JUTJAR ALS ALTRES

• El lleó i el mosquit

Un lleó gran i agressiu anava entre la gent enganyant-los i després atemorint-los amb les mentides més infectes.
Un dia aparegué un mosquit i va fer unes voltes pel cap coronat d’aquell lleó: ssssssh! li brunzia a prop de l’orella, el nas, el morro i els ulls.
El mosquit digué:
– Ja pots rugir que amb això no impediràs que la gent escolti el meu melodiós brunzit. Amb tota la teva força i les teves males arts no podràs evitar que per tot el món sigui conegut el que fas i no dius.
– Accepto el repte- va dir el lleó.
Iniciaren el combat, tan desigual i el lleó llençava les urpes i mossegava aquí i allà.
El mosquit li picà a dins de l’orella. El dolor que li produí va fer embogir el lleó, que s’esgarrapava intentant treure’s el mosquit de l’orella. El mosquit veient que el combat el tenia guanyat, emprengué el vol.

Les aparences enganyen, no menyspreïs els altres per les seves aparences. És bo tenir èxits en la vida i cal alegrar-se per ells, però no siguis arrogant i pensis que els altres són menys que tu.

L’EGOISME

• El gos i la menjadora

Un dia un gos es va posar a dormir en una menjador. Quan van arribar els bous el gos els va ensenyar les dents i els va grunyir desafiant.
Els bous en veure l’actitud del gos van dir:
– Que egoista ets gos. Tu no menges aquesta palla i encara pretens que els que si la mengem no en puguem fer. Ni menges ni deixes menjar.

Actua egoistament qui per no treure profit de les coses no deixa que els altres en treguin.

EL FET DE RECRIMINAR

• El lleó i el dofí

Un dia passejava un lleó per una platja quan de sobre va veure un dofí que treia el cap a fora de l’aigua. El lleó li va proposar que s’aliessin:
– Ens convé als dos unir-nos, sent tu el rei dels animals del mar i jo el rei dels animals terrestres- li va dir. El dofí va acceptar gustós.
El lleó, qui feia temps que estava en guerra contra un lloro salvatge, va cridar al dofí perquè l’ajudés. El dofí va intentar sortir de l’aigua, però tot i els seus esforços no ho va aconseguir.
El lleó enfadat el va acusar de traïdor. El dofí li respongué:
– No soc jo el culpable ni a qui has d’acusar, sinó a la naturalesa – va respondre el dofí- perquè ella és qui em va fer aquàtic i no em permet anar a la terra!

Quan busquis aliar-te amb algú, assegurat que aquests aliats estan capacitats per unir-se a tu en el que pacteu.

• Els rius i el mar

Un dia es van ajuntar els rius per queixar-se al mar. Li van dir:
– Per què si nosaltres t’entreguem aigua dolça i potable, converteixes l’aigua en salada i impossible de beure?
El mar, percebent que volien culpar-lo, digué:
– Si us plau, deixeu de donar-me aigua i llavor ja no es tornaran salades les aigües.

Abans de culpar als altres, fixem-nos primer si no som nosaltres els verdaders culpables.

LA DESCONFIANÇA

• El gat i les rates

Hi havia una vegada una casa que estava infectada de rates. Un gat ho va descobrir i va anar a visitar la casa. Un cop allà, de mica en mica va anar devorant a les rates.
Les rates, veient el gran perill que corrien des de l’aparició del gat, van decidir amagar-se i protegir-se en els seus caus.
El gat, en veure que no podia atrapar les rates perquè no sortien dels seus caus, va pensar en una trampa per fer-les sortir. Es va enfilar a dalt de tot d’una biga i es va penjar d’ella simulant que estava mort.
Una de les rates va treure el cap i va veure el que feia el gat. Li va dir:
– Escolta amic, encara que fossis un sac de farina, no m’acostaria a tu!

Cuida’t sempre del que t’ofereixen les persones dolentes, sempre busquen alguna trampa per enganyar-nos.

• La guineu i el boc en el pou

Va caure una guineu en un pou profund, i es va veure obligada a quedar-se a dins perquè no podia sortir.
Va arribar més tard al mateix pou un boc mort de set i veient a la guineu li va preguntar si l’aigua era bona. Ella, dissimulant el seu veritable problema, es va desfer en elogis per l’aigua, afirmant que era excel·lent i va animar al boc a baixar i provar-la.
Sense pensar-ho gaire el boc va saltar al pou; i després de beure aigua fins a saciar la seva set, li va preguntar a la guineu com s’ho farien per sortir d’allà dins.
Llavors la guineu li va dir:
– Hi ha una manera, que sens dubte és la nostra mútua salvació. Recolza les teves potes davanteres contra la paret i aixeca ben amunt les teves banyes; llavors jo pujaré pel teu cos i un cop sigui fora, t’estiraré.
S’ho va creure el boc i així ho va fer gentilment, i la guineu va enfilar-se hàbilment per l’esquena i les banyes del seu company i va aconseguir sortir del pou, allunyant-se de la vora del pou a l’instant i sense complir el que havia promès.
Quan el boc li va recriminar que havia trencat el seu pacte, la guineu es va girar i li va dir:
– Escolta soci, si tinguessis tanta intel·ligència com pèls a la teva barba, no hauries baixat sense pensar abans com t’ho faries per sortir!

Abans de comprometre’t a fer alguna cosa, primer pensa si podràs sortir de la situació en què t’has posat, sense tenir en compte el que t’ofereixin els teus veïns.

L’ALTIVESA

• L’àliga i els galls

Dos galls es barallaven pels favors de les gallines en un galliner; i al final l’un va foragitar l’altre.
El vençut es va retirar resignadament darrere uns matolls i s’hi va amagar.
En canvi, el vencedor va pujar orgullós a una tàpia alta i es va posar a cantar tan fort com va poder.
Però una àliga no va trigar a caure-li al damunt i raptar-lo. Des d’aleshores el que havia perdut el combat es va quedar tot el galliner.

Cal guanyar amb humilitat, qui es vanagloria dels seus propis èxits no li triga a aparèixer qui els hi prengui.

INFLUENCIAR ALS ALTRES

• El moliner, el seu fill i l’ase

Un moliner va al mercat amb el seu fill. Carreguen la mercaderia a l’ase i ells van a peu fins que senten com uns veïns es burlen d’ells per anar caminant tenint un transport. El moliner llavors fa pujar el seu fill a l’ase.
Una dona comenta que el fill no té pietat del pare vell i aleshores és el moliner qui puja a l’ase mentre el nen va a peu.
Però un camperol afirma que és un pare desnaturalitzat per permetre que el fill vagi caminant i s’esgoti mentre ell va tan còmode.
Per això decideixen pujar tots dos a lloms de l’ase, fins que uns homes s’exclamen que són uns maltractadors per carregar tant el pobre animal.

Cal pensar i reflexionar sobre el que fem, seguir el propi criteri i no fer cas sempre dels altres. No ens deixem portar per les opinions dels altres.

Espero que el recull de faules et sigui útil per treballar els valors amb els teus alumnes.

Si coneixes alguna altra faula d’Isop, et convido a compartir-la afegint un comentari. Moltes gràcies 😉

Gaudeix d’una bona setmana!!