Filosofar en la infància: una “boutade” o una necessitat?

Davant la complexitat dels problemes en un món globalitzat, tendim a no reflexionar prou, a seguir les inèrcies que ens proposen els que tenen el poder de decidir i l’opinió que defensen els mitjans de comunicació. Confiem la nostra opinió als “que saben” i renunciem a “saber per nosaltres mateixos”.

En aquest context la filosofia exerceix un paper fonamental com a saber que qüestiona certeses, que examina arguments en la cerca incansable de la veritat i el desarmament de perjudicis i estereotips.

Si volem seguir aquest camí i enfortir la democràcia, caldrà que ho fem des de la infància. Els nens i les nenes, els adults del futur, només des d’un pensament rigorós i curós podran aconseguir un desenvolupament social més just i democràtic.

Per assolir-ho necessitem una educació que faciliti que els infants pensin per ells mateixos/es, que els capaciti per exercir una ciutadania activa, que els permeti exercir els seus drets individuals i col·lectius en el propòsit de construir un món millor.

En Jordi Nomen és l’autor d’aquest article. Ell és mestre a l’escola Sadako de Barcelona. És llicenciat en història contemporània, té el Postgrau en ciutadania i el Màster en filosofia. Membre i formador del GRUPIREF (Institut de Recerca i Ensenyament de la Filosofia a Catalunya). És escriptor i l’autor de la trilogia: El niño filósofo, El niño filósofo y el arte y El niño filósofo y la ética

Moltes gràcies Jordi per compartir els teus coneixements i experiència amb nosaltres, t’ho agraïm molt 😊

En l’article en Jordi respon a les preguntes següents:

• Poden els nens i nenes fer filosofia?
• Què pot aportar la filosofia a la infància?
• Com s’hauria d’ensenyar als nens i nenes aquest saber?
• Quines propostes didàctiques podem dur a terme a l’aula?

Començo l’article amb una frase d’un dels grans referents:

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix “boutade” com “Estirabot pretesament enginyós, destinat generalment a impressionar”. Així s’ha contemplat socialment, en alguns casos, la filosofia. Durant molt de temps, s’ha vist com una activitat pròpia de saberuts pensadors i pensadores que, des de la complexitat, elaboraven abstrusos discursos de molt difícil comprensió per als profans.

Des d’aquesta talaia, no sembla que tingui molt a veure la filosofia amb la infància i això planteja una primera pregunta: Poden els nens i nenes fer filosofia? En cas de resposta afirmativa a la pregunta se’n derivarien dos més: Què pot aportar la filosofia a la infància? i Com s’hauria d’ensenyar als nens aquest saber? El present escrit pretén contestar a aquests interrogants.

Poden els nens i nenes fer filosofia?

He de dir que sí a aquesta afirmació, tant per convicció com per experiència docent. No podem negar que els nens comparteixen amb els filòsofs algunes de les competències necessàries per poder filosofar, sempre que entenguem aquesta activitat com “saber crític que qüestiona les certeses i es pregunta per la millor forma de pensar per actuar en un món complex”. Els nens, com exposo en el meu llibre “El nen filòsof”, arriben al món amb qualitats, com l’admiració i la curiositat, que són el fonament per al seu aprenentatge. Són qualitats que els nens i nenes comparteixen amb els filòsofs. Nosaltres, els humans, trobem en néixer un món “ja fet”, que hem d’aprehendre (fer-nos-el nostre) per habitar-lo i transformar-lo. Per això, la nostra infantesa i joventut és més llarga que la de moltes altres espècies, perquè tenim molt per aprendre. Els nens poden i han de fer filosofia perquè el seu pensament crític pot i ha de treballar-se, des de tan aviat com sigui possible, perquè puguin “pensar per si mateixos”. En aquest sentit, venim al món com a éssers racionals i sensitius, i hem d’aprendre a ser éssers raonables i sensibles.

Val a dir que, afortunadament, la visió actual sobre la infància s’està modificant i el paternalisme ranci, que identificava infància amb desprotecció i dependència, està deixant pas a una concepció que permet a les nenes i els nens un espai de llibertat. Crec fermament que hem d’aprofundir en aquesta direcció.

D’altra banda, cal dir que la meva experiència docent en el camp de filosofia per a nens, durant gairebé trenta anys, em porta a afirmar categòricament que els nens filosofen, perquè el pensament humà té un biaix filosòfic, i que dependrà de la reacció dels adults que els envolten si aquest aprenentatge es consolida i reafirma, o es perd en nom d’un pretès realisme que acaba empobrint les preguntes “filosòfiques” que els nens i nenes llancen contínuament.

Què pot aportar la filosofia a la infància?

La filosofia pot ser un mitjà per aconseguir que els nens i nenes pensin per si mateixos, de manera crítica, creativa i curosa. La filosofia, com higiene enfront de les certeses mal argumentades, proporciona a qui la practica una llibertat i una autonomia que són fonamentals en el seu creixement com a éssers humans. És ben cert que, de vegades, genera una certa percepció d’“anar a contracorrent”, en aquesta societat, sovint irreflexiva, que hem construït, però em sembla encara més cert que si no s’obté pensar per un mateix, més tard o més d’hora, algú ho farà en el teu nom. En una societat complexa com la nostra, amb problemes globals que haurem d’abordar com a espècie de forma interdisciplinària, es fa imprescindible comptar amb el pensament creatiu que també la filosofia pot proporcionar. A més, davant el desafiament que suposa el totalitarisme als valors democràtics, es farà necessari conrear un raonament, que introdueix la variable de l’alteritat i la diversitat en els plantejaments propis, el pensament curós.

A tot això podem afegir que treballar en educar el pensament dels nens/es perquè adquireixin les característiques abans esmentades, permet la formació del caràcter i la personalitat. Els pensadors crítics són humils, rigorosos, autocorrectius i saben fer de l’error un estímul per avançar. Els pensadors crítics busquen desemmascarar els prejudicis i estereotips que debiliten la cohesió social. Totes aquestes qualitats són, al meu parer, essencials per millorar el món d’avui.

Ningú pot negar que la història avança i ho continuarà fent. La transformació social derivada de la tecnologia i altres variables és un fet. La qüestió és: Cap a on avançarem? Només si la humanitat referma el pensament crític, creatiu i curós podrem construir un món millor i evitar el patiment de tantes persones que ens hauria d’avergonyir. La filosofia pot i ha d’aportar aquesta participació en la vida social que farà del nen i la nena d’avui, el ciutadà i la ciutadana compromesos de demà.

Com s’hauria d’ensenyar als nens i nenes aquest saber?

Per apropar la filosofia als nens, els adults que envoltem a aquests nens i nenes, haurem de donar suport al seu creixement amb una sèrie de premisses.

En primer lloc, per no cancel·lar la curiositat hem d’aprendre- els adults- a preguntar, a formular bones preguntes, en el cas que ens ocupa, preguntes filosòfiques. Es tracta de preguntes que potencien el descobriment, que es dirigeixen a les seves necessitats, que els permeten treballar diverses habilitats de pensament, que solen provocar diversitat de respostes, que introdueixen emocions i sobrepassen la idea de correcció i incorrecció, que generen argumentació. No és el mateix preguntar per l’autor o autora d’un llibre que fer una pregunta hipotètica com: Què creus que passaria si no hi hagués Internet?

En segon lloc, cal ser conscients i treballar en els diferents tipus de raonaments. Els raonaments poden ser deductius, inductius i analògics. Són indispensables per a qualsevol producte del pensament, tant científic, com artístic, com filosòfic. Saber emprar i exercitar els nens en el seu ús, és una bona manera de reforçar el biaix filosòfic de què parlàvem. Així, per exemple, davant la seva perplexitat que provoca observar perquè no caiem d’un gronxador, podem generar preguntes en el mateix sentit perquè pensi: Per què no cau un avió si pesa tant? o En què s’assembla una cullera sopera a un pilot?

Igualment, conèixer les habilitats de pensament i les preguntes que porten a poder exercitar-les, sembla determinant per ensinistrar el pensament crític. Per posar un exemple, podríem proposar a una nena o un nen que fessin una descripció de persones tristes, definissin la tristesa, busquessin exemples de situacions que la provoquen i, finalment, amb el seu propi rostre, com si fossin estàtues, miressin de mostrar-la. En la seqüència de l’exemple hauríem treballat habilitats de recerca, de conceptualització, de raonament i de traducció.

En quart lloc, seria interessant tenir en compte que l’aprenentatge és social i generar i enfortir una comunitat d’indagació o investigació és una forma òptima de treure-li el millor partit a la reflexió. Aquesta comunitat es dota de normes de funcionament, de forma autònoma i considera l’error com a palanca per a l’aprenentatge i la disparitat d’opinions com la seva millor riquesa. La cooperació de la comunitat permet analitzar les opinions i els arguments, les seves fortaleses i debilitats, buscant conclusions o simplement admetent que hi ha biaixos diferents.

El diàleg filosòfic és l’eina òptima per a treballar les destreses i habilitats de pensament perquè permet relacionar els conceptes i emetre judicis que després pots argumentar i ser analitzats en recerca dels prejudicis i estereotips, de les fal·làcies.

Evidentment, l’adult que vulgui incorporar la filosofia per a nens ha de complir un perfil que s’adquireix amb formació i experiència. Ha de ser una persona que aprengui a preguntar i guiar un diàleg, algú que tingui la sensibilitat filosòfica necessària i el sentit crític i creatiu que requereix la formació d’una comunitat de recerca amb nens.

De la mateixa manera, caldrà repensar l’avaluació. En aquest cas, és inviable plantejar la resolució d’una prova, ja que no es tracta d’establir coneixements adquirits. La destresa de pensar per un mateix inclou avaluar per un mateix. Per això es proposa que els diàlegs s’avaluïn amb l’avaluació figuro-analògica. Aquesta avaluació consisteix a prendre diverses imatges per a expressar, de forma simbòlica, un aspecte concret a jutjar (potser hem de plantejar si una avaluació pot avaluar-ho tot …). Per exemple, si volem jutjar la comoditat amb la qual els nens i nenes han seguit la sessió proposada, se’ls poden mostrar fotografia d’un tamboret, una cadira, una butaca i un llit i demanar-los raons de la seva elecció. Evidentment, sóc conscient que es podria adduir que la llei exigeix la nota. Si és el cas, seria més lògic avaluar treballs dels nens i nenes, o fins i tot un diari personal, que una prova.

Per finalitzar, cal assenyalar que el pensament crític té uns elements que permeten reflexionar sobre la seva construcció i hem de ser conscients d’ells si volem pensar de manera crítica. Els propòsits, les inferències, els conceptes, els supòsits, les implicacions i els punts de vista són peces que encaixen en el puzle del pensament i preguntar-nos per ells ens dóna una meravellosa possibilitat de reflexió.

Tot això, per arribar a conclusió que en educació, demà és avui, que no hi ha temps per perdre i el contacte de la filosofia amb els nens, dels nens amb la filosofia, no hauria de ser una boutade sinó una necessitat!

Quines propostes didàctiques podem dur a terme a l’aula?

En aquest apartat us compartiré dues propostes didàctiques que hem dut a terme amb els alumnes per si us poden ser útils per aplicar a la vostra aula.

➡️ D’on venim? Qui som? On anem?; una visió filosòfica

Sovint tendim a pensar, portats pel paradigma científic en el qual vivim instal·lats, que l’única forma de coneixement vàlid, l’única que ens pot apropar a la certesa, és la que deriva de l’ús del mètode experimental que caracteritza la ciència. Amb això oblidem que la imaginació i els sentits poden proporcionar-nos una nova forma de conèixer, que fins i tot pot ser font de reflexió, d’una nova lucidesa. En aquest sentit, observar atentament una obra d’art produeix un encreuament de significats complexos que omple l’observador de referents, alguns personals, d’altres culturals. En primer lloc, hi ha el significat que li atorgà el propi artista a través del títol i, en molts casos amb les seves pròpies paraules en algun catàleg d’exposició o correspondència personal; en segon lloc, hi ha el significat que podria donar-li el context històric en el qual la creació s’esdevé. En tercer lloc, i no menys important, el significat que li atorga cada nova mirada, que enriqueix de matisos i omple de detall els significats anteriors. Aquesta és, sens dubte, la grandesa de l’art que guanya significats – i de vegades també en perd- al llarg del temps i de l’espai. Veuran el mateix uns ulls culturalment diferents? I temporalment diferents? I sexualment diferents? Compartiran significats els qui tinguin un patrimoni socioeconòmic comú? I l’edat, establirà diferències rellevants? I la professió? Tants i tants interrogants que es refereixen a la forma de mirar.

Per això us vull proposar que mirem i pensem, que ens deixem endur per tots aquests significats que s’aglomeren i formen un entramat horitzontal – el temps- i vertical- l’espai. Us convido a un viatge a l’interior de la imatge, equipats simplement amb la vostra ment i els vostres ulls.

L’autor del quadre que vull que observeu és Gauguin. Oblidarem ara les característiques de l’impressionisme i ens quedarem només amb la informació que l’autor, cansat d’una societat industrial que li semblava buida de contingut, va decidir tornar a la natura i conviure, en el sentit més etimològic del terme, amb els indígenes de les illes de l’Oceà Pacífic. Com aquell que diu, traslladar-se gairebé fora del temps i de l’espai.

El títol del quadre ens porta a reflexionar: D’on venim? Qui som? On anem? Són les tres preguntes essencials de l’existència temporal dels homes sobre la terra, el passat, el present i el futur.

Ara observeu el quadre amb detall… i observeu el detall del títol a la part superior esquerra. Potser és per aquí que vol que comencem a llegir l’autor?

◾️ D’on venim? Si llegim el quadre d’esquerra a dreta ens topem amb l’ídol blau del fons. D’on venim? Potser d’un món de religió, de superstició, d’un món on la vida comença a fluir a partir de l’aigua, d’aquest riu que serpenteja al fons? La vida es crea a l’aigua? La blavor que predomina és aquesta aigua primigènia? Pot la religió donar-nos resposta d’on venim? No han intentat totes les religions iniciar una cosmovisió amb l’inici de tot? En què deu estar pensant la dona que es troba al costat de l’ídol? I les tres que es troben en primer terme, són les tres edats? Són el pas del temps? Potser el fet que la vella estigui primer té a veure amb la vellesa de la pròpia humanitat que antigament assajava respostes a la pregunta formulada? Potser és la pròpia mort, d’on venim i on tornem? I per què s’estarà tapant les oïdes? Per no sentir els cants de sirena de la superstició?

◾️ Qui som? Els homes despertem a la nostra humanitat en el moment que desobeïm déu. La Bíblia ho explica molt bé. Déu dóna totes les comoditats als homes, els permet viure ignorants d’ells mateixos, sense vergonya, sense treball, sense por a la mort. Només els prohibeix prendre una poma de l’arbre de la ciència i la saviesa. Si desobeeixen, els castigarà. I l’home agafa la poma, enganyat per la serp, potser la que es veu en l’arbre del fons? Déu els expulsa del paradís, els obliga a treballar, els dota de sexualitat (pariràs amb dolor) i els informa de la pròpia mort. És a dir, els fa humans. És aquest personatge central, que agafa la poma, el primer home? Són els personatges del fons al costat de l’arbre, abillats amb vestits pobres i encara plorant, els nostres pares expulsats de la condició gairebé divina per esdevenir homes en el patiment, en el dolor, en la mort, en la condició humana? És la poma que sosté a la mà la nena que es troba a l’esquerra, en primer terme, la poma de la ciència i la saviesa?, ens vol dir que l’educació és la civilització?, l’adquisició que ens permet dominar la natura, doblegar-la tecnològicament? No forma part això de qui som? No som els humans part de la natura i no hem estat tràgicament arrabassats d’ella per la força de la nostra pròpia raó? I no podem fer-la nostra d’una nova manera, amb la ciència, la tècnica, l’art? I les figures que no miren a l’espectador, que estan d’espatlles? Potser són la representació de la vergonya que neix amb l’ésser humà? El pudor, que ens fa humans?

◾️ Finalment, on anem? Fixem-nos ara a la dreta. Hi ha dues noies que ens mirem fixament. Què ens diuen? Potser que l’ara i l’aquí és el que importa, que no anem malament si busquem l’alegria, si aprofitem el moment? Si vivim ara? Ens somriuen misteriosament, tan sols uns llavis i una mirada. Anem cap a la seducció de la vida? I el nen que està ajagut inert més a la dreta? Deixeu-me fer trampa, invocant la biografia del pintor que havia perdut un fill petit poc abans. Potser l’amor és cap a on anem, però també cap al patiment, cap a la mort sense sentit, com pot ser-ho la del fill que tot just havia començat a viure? Anem doncs al plaer i al dolor?

Us convido finalment a mirar el quadre i a transcendir-lo amb noves propostes de significat, us proposo filosofar i imaginar anant una mica més enllà…

• Si el títol no fos el que és, quin títol li posaries?
• Si hagués d’il·lustrar la portada d’un llibre, quin seria?
• Si haguessis de posar música a la contemplació del quadre, quina triaries?
• Si el pengessis en una xarxa social, quin comentari en faries?
• Si haguessis de cercar un nou context temporal, quan el situaries?
• Si haguessis de cercar un nou context espaial, on seria?
• Imagina’t que cal contextualitzar-lo en un futur, com te l’imaginaries?
• Si l’haguessis de relacionar amb un poema, quin triaries?
• Si l’haguessis de relacionar amb una pel·lícula, quina seria?
• Què passaria si el quadre reflectís un moment de dia diferent?
• Com l’hauria pintat un altre pintor, Dalí, posem per exemple?
• Si haguessis de pintar un altre quadre que respongués al mateix títol, com te l’imaginaries?
• Si les figures que hi apareixen s’aixequessin de sobte, que creus que dirien?
• Si el quadre fos en tres dimensions, quins elements ocults a la vista apareixerien?

Aquesta és la nostra grandesa com a homes i dones. Venim de la vida i anem a la mort i entre els dos extrems només som una corda bellugadissa extremadament fràgil que cerca el seu sentit en allò que ens fa veritablement humans: la consciència que tenim un temps caduc i que aquesta caducitat ens atia a trobar una raó. Gauguin va tornar a la natura, en el remot oceà pacífic, a cercar la seva bona vida. I nosaltres, què farem?

➡️ El picapedrer

Llegiu als alumnes el text següent:

“Kara era un picapedrer. Era pobre però molt treballador. Vivia amb la seva dona en un lloc mig desert, però era feliç amb ella i amb els veïns. Un dia que Kara estava treballant com de costum, es va parar prop del camí una carrossa. Hi anava un home ric que va demanar a Kara per on era el camí. Quan hagué passat, Kara sentí una gran enveja. Tornà al treball però sense ni mica d’alegria. Per primera vegada a la seva vida li va semblar que el sol era insuportable i que les mans li feien mal. De sobte llançà el martell, va asseure’s sobre les pedres i es lamentava dient: “Ah, si fos ric no hauria de picar pedres i em podria contemplar els altres com treballen, tot passejant”. En aquell moment va sentir una veu potent que li deia: “Kara, sigues ric. Que es compleixi el teu desig”. I sense saber com, es va trobar vivint en un ric palau, bevent te amb la seva dona. Tenia molts criats. Kara era ric i es sentia molt feliç. Un dia, que era al seu jardí, va veure passar l’emperador, amb una carrossa cent vegades més bonica que la seva. Tot el que ell tenia li va semblar no res comparat amb tot allò. I sospirà, dient: “Oh, si en lloc de ser simplement ric pogués ser emperador! Ho podria dominar tot”. En aquell moment va sentir una veu que li deia: “Kara, que es compleixi el teu desig; sigues emperador”. I ja teniu Kara en un sumptuós palau, ple de marbres i daurats. Assegut en coixins de vellut vermell, donava lleis i els seus ministres l’escoltaven respectuosament. I Kara era feliç. Un dia que es passejava amb els ministres, feia una calor insuportable. El sol escalfava molt. L’emperador va cridar: doneu-me alguna cosa per beure, m’ofego. Va beure, però aviat va tornar a tenir set. Kara es queixava: “El sol és més poderós que l’emperador. Oh, quines ganes que tinc de ser sol”. Novament sentí la veu: “Kara, ja que ho vols, sigues sol”. I Kara es trobà alt, molt alt, en el cel. Era el sol. Brillava sobre la terra i era poderós. Però un dia va venir una gran tempesta que ho arrasava tot. El poderós sol va quedar eclipsat per un núvol. I llavors va voler ser tempesta. I ho va ser. Furiós ho destruïa tot… Se sentia poderós. Era feliç. Fins que un dia va descobrir la muntanya. S’alçava altiva, orgullosa. La tempesta no podia amb ella. Ella era més forta. I Kara va voler ser muntanya. Quan ja ho era, se sentia feliç. Però un dia Kara va sentir un soroll. Era com si l’estiguessin picant, o fent pessigolles als peus. Kara va mirar als seus peus i va veure, lluny, petit, un home que estava picant contra la muntanya per treure pedra. Kara va cridar: “Para’t; t’ho mano”. Però l’home va seguir tan tranquil. Aleshores va pensar que no era pas la muntanya la més poderosa, sinó l’home. I va desitjar ser home. I es va trobar essent una altra vegada picapedrer. I la veu li digué: “Comprens, Kara, que no hi ha res tan poderós com el simple ésser humà? No tinguis mai enveja. Sigues feliç de ser una persona”

◾️ Pauta de diàleg:

1. Per què Kara no estava mai conforme amb res?
2. Podríem dir que Kara era egoista? Per què?
3. Kara es para a pensar sobre els seus desitjos? Per què?
4. Si tothom fes el mateix que Kara, com creus que seria el món
5. Com es defineix la felicitat al conte? Estàs d’acord amb aquesta definició?
6. Quan Kara es transformava, es feia més savi? Per què?
7. Quin tipus de marit era Kara? Quin tipus de governant? Per què?
8. Creus que a Kara li preocupa si fa o no les coses bé? Per què?
9. Què li recomanaries a Kara?
10. Per què l’ésser humà és l’ésser més poderós, segons el conte? Hi estàs d’acord?

◾️ Pauta de joc:

Joc de les etiquetes

1. Escriviu a cada etiqueta blanca una característica determinada (simpàtic, brut, mentider/a, “pilota”, etc.).
2. Enganxeu una etiqueta en el front de cada participant, sense que sàpiga quina característica li ha tocat, després cal que es posi d’esquena a la resta del grup.
3. Expliqueu que els espera un viatge molt llarg i han d’escollir una persona que els acompanyarà. Si el grup de persones és imparell, un/a company/a podrà fer d’observador/a, en acabar podrà explicar les seves percepcions des d’un punt de vista més objectiu.

Un cop acabat el joc, feu una posada en comú per poder reflexionar sobre les vostres sensacions al voltant de les preguntes següents.

1. Quina persona heu escollit? És molt amic/amiga teu/teva?
2. En la teva elecció, has tingut en compte l’etiqueta que porta en el front?
3. Has rebutjat a algun/a company/a per la característica de la seva etiqueta?

Finalment, us proposo que penseu sobre com us heu sentit en ser escollits i com us heu sentit si algú dels vostres companys/es us ha rebutjat. D’aquesta manera, podreu adonar-vos com es pot sentir la gent que pertany a un grup quan és tractat amb prejudicis (gitanos, àrabs, alter-capacitats, etc.).

Moltes gràcies Jordi Nomen per aquest article tant interessant que ens ha permès entendre com de potent pot ser treballar la filosofia i l’ètica amb els nostres infants i joves. Les teves orientacions i propostes ens seran molt útils per incorporar a les nostres aules aquesta mirada filosòfica.

Si us voleu posar en contacte amb en Jordi Nomen el seu correu electrònic és: jordinomen@hotmail.com

També el podeu trobar al Twitter i a l’Instagram.

Us convido a afegir un comentari a l’article dient-hi la vostra? Treballeu la filosofia amb els vostres alumnes? De quina manera ho feu? Us funciona? Moltes gràcies 😉