A l’escola no només ensenyem continguts i matèries, els docents tenim el gran repte d’ajudar als infants a créixer com a persones perquè puguin arribar a ser tot el que es proposin.
Acompanyar els infants en aquest procés és MOLT important!! Segurament molt més que els continguts estrictament acadèmics. Tendim a pensar que l’important són els continguts que els infants saben, i que aquesta és la gran tasca de l’escola, però per mi, encara hem d’anar més enllà.
El creixement personal és fonamental perquè en un futur aquests infants puguin arribar a ser persones equilibrades i sanes mentalment, persones que puguin conviure amb harmonia en la societat.
El desenvolupament de la personalitat en els infants
Els infants en les etapes d’escolaritat estan creant la seva identitat i desenvolupant la seva personalitat. Cal ajudar-los en aquest procés per tal que puguin forjar una personalitat madura.
Els infants que creixen de manera estable i construeixen una personalitat equilibrada i sana, gaudeixen d’una sensació agradable de benestar i felicitat que els permet afrontar-se als reptes de la vida amb força i serenor.
Per contra, els infants que tenen un creixement més accidentat (pels motius que sigui) construeixen una personalitat desequilibrada i fràgil que porta a la sensació d’insatisfacció, de frustració, de rebuig … Aquests infants s’enfronten als reptes de la vida amb inseguretat, amb dubtes i amb pors.
El repte dels docents
L’escola fa possible un entorn on els infants conviuen, s’interrelacionen, tenen vivències i experiències que els van formant com a persones i els van donant eines per desenvolupar al màxim les seves habilitats i potencialitats.
És important que els docents vetllem perquè els infants desenvolupin un adequat autoconcepte i una sana autoestima per potenciar que puguin desenvolupar una personalitat madura i equilibrada.
Aquest procés de creixement personal que fan els infants és un procés lent que es va forjant dia rere dia. Com a mestres tenim el gran repte d’acompanyar i guiar els infants en aquest camí de creixement personal.
En aquest moment ens trobem a l’escola amb infants que tenen pocs hàbits assolits, amb mancança d’habilitats socials i amb pocs coneixements de com gestionar les emocions. Això fa que els mestres hàgim d’invertir hores per ensenyar hàbits que veiem que no estan apresos, gestionar conflictes que sorgeixen a l’aula, treballar la vessant emocional, potenciar l’autoestima dels infants…. Aquestes hores diàries que hi dediquem no són hores perdudes, sinó que són hores molt ben invertides que ajudaran als infants a formar-se com a persones.
Entomar aquesta vessant de treball personal fa que a vegades la part de continguts i matèries hagin de quedar en un segon terme per tal que puguem donar resposta a les necessitats dels infants.
Prioritzar la part acadèmica per sobre de la part personal seria un error, ja que un infant que no estigui equilibrat emocionalment, que no tingui cap hàbit ni pautes de relació social, difícilment podrà aprendre continguts.
Si treballem la part personal i emocional en els infants i aconseguim que aquests creixin de manera equilibrada, aconseguirem alhora tenir infants molt més ben predisposats cap a l’aprenentatge.
Com podem acompanyar els infants en el seu creixement personal?
Per acompanyar els infants en el seu creixement personal podem:
- Treballar la vessant emocional: potenciar que siguin competents emocionalment.
- Inculcar valors: respecte, solidaritat, tolerància, generositat…
- Potenciar les habilitats de relació social i de resolució de conflictes.
- Ensenyar a tolerar la frustració.
- Treballar la cultura de l’esforç i la constància.
- Afavorir que siguin infants autònoms i competents.
- Fomentar que aprenguin a conviure amb les altres persones.
- Potenciar el diàleg i ensenyar a respectar les opinions dels altres.
- Ensenyar a ser cívics i tenir pautes de comportament correctes.
- Afavorir que es vulguin autosuperar.
- Fomentar que tinguin esperit crític i opinió pròpia.
- Treballar per aprendre a saber esperar.
- Ensenyar als infants a respectar les altres persones.
- Potenciar la seva autoestima.
- Fomentar que reconeguin les seves potencialitats i identifiquin les seves dificultats.
- Afavorir que siguin empàtics i aprenguin a posar-se en el lloc dels altres.
- Ensenyar hàbits d’higiene personal i cura d’ells mateixos.
- Treballar per aprendre a saber-se avorrir.
- Potenciar que adquireixin hàbits de treball.
- Ensenyar que aprenguin a organitzar-se i a ser ordenats.
- Afavorir el gust per la lectura i l’adquisició d’un bon hàbit lector.
- Fomentar que siguin capaços de prendre decisions.
- Treballar per aprendre a ser reflexius i actius mentalment.
- Ensenyar a ser flexibles i adaptables.
- Potenciar que siguin creatius.
- Afavorir que vulguin aprendre contínuament.
- Ensenyar a relaxar-se i autocontrolar-se.
Conclusió
Com a docents, no ens podem centrar només en l’educació acadèmica dels nostres infants, educar és sobretot preparar per a la vida.
Actualment els canvis socials del moment ens han fet adonar de la necessitat creixent de treballar amb els infants la part personal i hi hem de donar resposta, encara que això faci que la part més acadèmica quedi en un segon terme.
Aquest canvi de rol del mestre/a s’ha d’explicar al conjunt de la societat perquè aquesta entengui que la tasca del docent ha canviat en els darrers anys.
Com a mestres no ho hem de viure com un problema ni ens pot suposar un estrès afegit, sinó que hem de pensar que com a docents hem d’atendre de la millor manera possible als infants i donar resposta a les seves necessitats.
La tasca docent que duem a terme en el nostre dia a dia és essencial per formar els adults competents del futur.
Què en penses? Com ajudes als teus infants en el seu dia a dia?
Estic completament d’acord. El que és trist que sembla que hem de canviar la prioritat quan en realitat sempre hauria d’haver estat així. En el meu cas, i fa 35 anys que treballo, sempre he posat per davant la persona a l’adquisició de coneixements. He experimentat que, mostrant respecte a l’alumne i donant-li coratge, s’ha realitzat humanament i com a estudiant descobrint les seves qualitats.
Moltes gràcies pels teus articles.
Hola Nativitat,
Estic totalment d’acord amb les teves paraules, per mi també sempre ha estat una prioritat. Però ara més que mai es fa evident poder atendre als infants tenint en compte que el més important és que els ajudem a créixer com a persones. Els canvis en la societat, en les famílies, en el ritme de vida, les noves tecnologies… encara ho ha fet més necessari.
Moltes gràcies per escriure el comentari i compartir la teva experiència i opinió. T’ho agraeixo molt!!
Seguim en contacte 😉
Nati
Companys, comparteixo plenament les idees bàsiques que ens recorda la Nati; ja fa dies que hauríem de tenir superat que l.escola més que instruir educa, bàsicament perquè sense educació, hàbits, valors, autoestima, capacitat d.adaptació, flexibilitat, imaginació, esforç… poca cosa es pot ensenyar o aprendre. És evident que els nostres reptes han canviat. Però us proposo que recordem altres teories igualment vigents com és l.ordre dels agents de socialització. Primer són els pares, les famílies,que han de cobrir gran part del reguitzell de valors que proposa la Nati i nosaltres ni podem ni crec que haguem de suplantar_los en aquest terreny. Hem d.enriquir la seva tasca, fent que el treball conjunt de pares i mestres doni fruit, ajudant als alumnes a adquirir estratègies i destreses per relacionar-se amb els altres, amb el seu grup d.iguals i véncer limitacions i obstacles. Però no crec que sigui saludable pensar que aquesta feina ens correspon únicamet als mestres. Nosaltres som els segons agents de socialització. Segons! I no em digueu que si no ho fan uns que ho facin els altres. Cap de nosaltres ni pot ni hauria de suplir un pare o pare. Passar d.un extrem a l.altre mai ha estat bo. El gris existeix. Crec que és evident que hem de fer tot allò que la Nati ens diu però també hem de poder ensenyar continguts de caire conceptual i procedomental i us ho diu algú que pensa que primer s.ha d.ensenyar i aprendre a ser persona però la solució a aquesta problemàtica social actual no recau només amb els mestres. No ens oblidem dels agents socialitzadors primaris, els pares!
Tal i com està el pati i veient moltes de les mancances de la nostra societat potser ens hauríem de plantejar fer més incidència en l.escola de pares.
Les famílies són fonamentals i hem d.aprendre a treballar conjuntament amb elles.Només així tindrem èxit.
Bon dia Mònica,
Moltes gràcies per escriure el comentari i compartir amb nosaltres la teva opinió.
Recolzo i comparteixo totalment les teves paraules. Els pares tenen un paper bàsic i fonamental en l’educació dels infants. Als mestres ens toca complementar l’educació que fan els pares des de casa per ajudar a créixer els infants. Ha de ser un treball conjunt el que garantirà que els infants creixin de manera equilibrada. En cap cas els mestres hem de fer la feina dels pares ni podem educar els infants sense el suport de les famílies.
També estic d’acord que cal donar més èmfasi a l’escola de pares, actualment les famílies estan desorientades, cansades, perdudes… Per tal que els infants puguin créixer plenament cal que els agents socialitzadors primaris hi siguin presents, els acompanyin, els guiïn en el seu desenvolupament.
Els mestres no podem ni volem suplir als pares, junts ajudem a créixer els infants però les dues parts hi han de ser presents. Des de l’escola complementem el treball que es comença a casa però, ja hem comprovat en més d’una ocasió, que si la família falla, als infants els costa créixer de manera sana i equilibrada.
Com dius tu, la clau de l’èxit és treballar conjuntament amb les famílies.
Seguim en contacte 😉
Nati
Hola Nati,
Estic totalment d’acord amb tu. Has posat ordre i has fet una llistamolt ben feta de tots els meus pensaments com a mestra.
Felicitats i a posar fil a l’agulla! Tenim molta feina per endavant.
Hola Núria,
Moltes gràcies per les teves amables paraules i moltes gràcies per escriure el comentari.
Com dius “Tenim molta feina per endavant” una feina agradable que dóna sentit a la nostra feina com a docents.
Gaudeix d’un molt bon curs!!!!
Nati
Estic totalment d’acord i així ho intento fer… però moltes vegades, i ho sento si sóc políticament incorrecte, els propis mestres no han adquirit un desenvolupament personal propi q els faciliti la feina emocional amb els nens. Les eines i els recursos necessaris no s’adquireixen en un curs d’inteligència emocional. El propi mestre NECESSITA ser una persona mínimament equilibrada i això només s’adquireix de forma vivencial i guiada per profesionals. Els estudis universitaris de la nostra profesió hauria de plantejar-se el mateix concepte de “abans la persona q el curriculum”. Gràcies
Hola Gema,
Entenc el que comentes i estic d’acord que els mestres hem de ser persones equilibrades per poder ajudar els infants a créixer emocionalment. Com dius cal que tinguem clar que primer és l’infant, la persona, i després el currículum.
Moltes gràcies per escriure el comentari.
Bona setmana.
Nati
Totalment d’acord, gràcies per ordenar les idees d’aquesta manera.
És tot ben cert, però no només els docents ho hem de tenir clar, el sistema educatiu és el que hauria de canviar.
Hola Tània,
Totalment d’acord amb les teves paraules, el sistema educatiu en general ha de detectar les necessitats actuals i tots hem de treballar per trobar la millor manera de donar-hi resposta.
Moltes gràcies per escriure el comentari, t’ho agraeixo molt!!
Bona setmana.
Nati
Un llistat molt ben explicat i amb gran encert. Em sembla molt correcte.
Endavant!!! Hem d’aconseguir-ho i a més a més gaudeixin i siguin feliços.
Hola Margaret,
Moltes gràcies per escriure el comentari i per les teves amables paraules.
Totalment d’acord amb el que comentes, han de poder gaudir aprenent i ser feliços a l’escola.
Bona setmana 😉
Nati
Totalment d’acord, però…. i les famílies? Ens oblidem de la responsabilitat de pares i mares?
De vegades em pregunto si no seria necessari primer ensenyar als pares a ser competents!!!
Hola Carme,
Família i escola cal que caminem en la mateixa direcció, tenim el mateix objectiu, ajudar a créixer els infants.
Actualment ens trobem amb famílies amb situacions complicades. En aquests casos cal que ajudem als pares, els acompanyem i els guiem perquè puguin atendre de la millor manera possible els seus fills.
Moltes gràcies per escriure el comentari 😉
Nati
“Treballar per aprendre a saber-se avorrir”
Aquesta valoració sobta a primer cop d’ull….. però penso que és molt certa. Per tal d’afavorir l’observació, la reflexió, l’experimentació…. i, en definitiva, la base de l’esperit científic, cal que donem espais perquè els nens i nenes aprenguin a avorrir-se….. Algú ha dit que dels moments d’avorriment i de “no fer res” en surten les millors idees i s’arriben a comprendre els motius de fons de cada persona……
Bé, se n’hauria de parlar més a fons de tot això…..
Bon dia Joan,
Totalment d’acord amb les teves paraules, quan ens avorrim, comencem a ser creatius i com dius “afavorim l’observació, la reflexió, l’experimentació… i, en definitiva, la base de l’esperit científic, cal que donem espais perquè els nens i nenes aprenguin a avorrir-se”.
Però en una societat en què tot va tan de pressa els nens no s’avorreixen mai, perquè no hi ha temps per l’avorriment. Potser hauríem de destinar temps a avorrir-nos.
Gaudeix d’un bon dia 😉
Nati
Bon dia, trobo genial la llista. A mi les llistes m’ajuden a estructurar les idees i a poder ordenar les coses per ordre de prioritat tot i ser totes importants. Les idees que s’han anat exposant són molt encertades. Hi ha molta feina i penso que ho tenim complicat, això no vol dir que ens puguem donar per vençuts. Tenim molts fronts oberts: pares que estan perduts o que a P3 ja s’han rendit, mestres que els costa actuar d’una manera afectiva i efectiva perquè ells ja porten una càrrega personal complexa i sobretot la diversitat d’alumnes que tenim a classe cada cop més i que va en augment amb un decret d’inclusió que ens demana molt però que dona molt poc.
Hola Mont,
Moltes gràcies per les teves amables paraules i per la teva bona valoració de l’article.
Com dius “Hi ha molta feina i penso que ho tenim complicat, això no vol dir que ens puguem donar per vençuts”
Les necessitats actuals han canviat i els mestres ens hem d’adaptar als canvis socials del moment. No ho hem de viure com un problema, la nostra tasca com a mestres és acompanyar als infants i ajudar-los a créixer com a persones.
És un gran repte però forma part del gran repte de fer de mestres.
Gaudeix d’una bona setmana 😉
Nati